"L'home damunt la terra està condemnat a viure", un vers de la publicació 'Deixant flors a la tomba de Rilke' d'Agustí Bartra.
Aquest estiu vam tenir el goig de compartir un concert de poesia musicada en el marc de la Festa Major de Prenafeta, una pedania de Montblanc envoltada de vinyes en plena Conca de Barberà. Mentre el sol es ponia per darrere el perfil de les muntanyes de Prades, nosaltres hi cantàvem cançons dels nostres dos darrers discos i alternant amb alguns poemes recitats de poetes de la Conca de Barberà, com la Judit Queralt i l’Anna Maria Roman (que fa pocs mesos han tret un poemari titulat ‘L’hort de les senyorites’), en Pau Civit (-us en compartim el recitat que va fer el poeta montblanquí, Sergi Olivan-) i en Joan Margarit (que estiuejava a Forès).
Ens agradaria aturar-nos al poema de ‘L’arbre de la vida‘, d’en Jordi Solà Coll i que van recitar sota una base musical un parell de rapsodes del grup Afers Domèstics. I per què, us preguntareu. Aquest arbre de la vida bé podria ser una olivera centenària arrelada en terra palestina. El seu tronc és ara el testimoni impotent del genocidi brutal i despietat per part d’un estat israelià que escarneix el seu passat a cara descoberta. Les seves fulles són els testimonis del silenci còmplice i vergonyós d’una Europa que es vanta de democràtica i avançada. En el món hi ha ara mateix 56 conflictes armats.
"La poesia allunya de les aparences i fa propera la realitat", Joan Vinyoli
Quan serem capaços de veure els altres com a iguals i no com a enemics que cal eliminar?
Ens importarà algun dia allò que passa fora de les nostres petites parcel·les?
En quin lloc, en quin moment hem perdut la nostra humanitat?
Que la poesia sigui també eina de denúncia i d’esperança, prenem la paraula junts i que ens ajudi a sentir-nos més a prop dels nostres germans d’arreu.
Crida ‘Si nosaltres callem, qui parlarà’
És per això que a partir d’avui encetem una crida a tots els poetes que vulgueu recitar amb la vostra veu el bonic poema de Miquel Martí i Pol, ‘Per a tots nosaltres’. Un poema que desprèn l’essència d’una indignació que camina a ritme del batec d’una esperança no violenta, com declarava Stéphane Hessel en el seu llibre pòstum ‘Indigneu-vos!‘.
PER A TOTS NOSALTRES
Si nosaltres callem, qui parlarà?
És cert que val ben poc la nostra veu.
Som gent de poca empenta,
massa frívols i tot perquè ens escoltin.
Tanmateix allò que resta
de més pur en nosaltres
val tant -ho sabem bé- com el neguit
de qualsevol hereu d'aquest insigne
llinatge de vençuts.
Cal que insistim,
com qui pidola, si voleu, davant
de cent portes barrades.
Aquests dies els quatre membres del grup n’estem enregistrant una cançó que ha compost el guitarrista d’Afers Domèstics, en Josep Ginesta, i que gravem a l’estudi del productor musical Ricard Puigdomènech.
Que violenta és l'esperança - Guillaume Apollinaire
Amb aquesta crida volem activar el llenguatge de la col·lectivitat i que us sumeu a la iniciativa amb la vostra veu, recitant el poema com si fos un cant i així, entre tots sembrem aquests versos amb tanta força del poeta rodenc. Cada recitat és una veu única. La fita d’aquesta convocatòria és cultivar la pau, l’esperança i la lluita contra la indiferència a través de la poesia i tots junts dir clarament:
“si nosaltres callem, qui parlarà“.
Com comparteix el poeta Vicenç Altaió en la seva darrera publicació el com va viure per dins el Gespa Price, “la solitud de la poesia, llegida en veu amplificada, es converteix en un imaginari col·lectiu on cada receptor la interpreta lliurement”. L’esperança és l’últim que es perd. Ens cal la teva veu, poeta. I la teva també. Ens calen totes.
Tots els recitats que ens feu arribar els compartirem a les nostres xarxes socials (Instagram @afersdomestics) amb el hashtag #sinosaltrescallemquiparlara, des d’on us anirem informant i compartint les vostres veus.
Fotografia capçalera: Anna Munujos (@amunujosb_photography)
