1 de setembre. Plou a Osona. Avui els meteoròlegs i climatòlegs estenen els braços a l’estació més plujosa. Benvinguda tardor! S’olora el temps de recollir el raïm, de premsar la vinya, d’emportar-se el most i en el repòs, esperar que fermenti per assaborir-lo amb els cinc sentits.
Així són els poemes d’aquest nou disc d’Afers Domèstics, ‘Sortirem dels racons foscos’, el seu segon de poesia musicada en català. Han reposat un temps. Cada poema és fruit d’un temps de maduració. Com la vida mateixa, aquest disc esdevé un pelegrinatge de dins cap enfora, coincidint amb el moment vital dels membres del grup, a tocar de l’equador de l’esperança de vida d’un segle XXI que ja està a un pas d’arribar a un quart de segle.
El disc és format per 15 poemes que es paladejen a poc a poc. Un a un, desprenen un sabor autèntic. Tots ells enregistrats a l’estudi de grabació del productor osonenc Ricard Puigdomènech, el resultat final d’aquest nou disc és fruit de la maceració dels mots que van sembrar els poetes, les notes harmòniques que els vesteixen amb segell propi del seu autor i l’ànima que hi posen els membres d’Afers Domèstics (Josep Ginesta -autor de les cançons, veu i guitarrista-, Jordi Homs (veus i acompanyament) i Núria Cañellas -pianista, veus i mànager del grup-) en la interpretació.
Quinze poemes escrits per 9 poetes a cavall del País Valencià i Catalunya, en la mateixa línia del disc ‘De poemes i planes’ (2022) i que Afers Domèstics ens convida a paladejar-los i assaborir-los en calma.
ELS POETES
Miquel Martí i Pol (Roda de Ter), Pilar Cabot (Tavèrnoles), Marta Vilardaga (Malla) i Jordi Homs (Vic) són quatre poetes osonencs que, com els membres del grup, han nascut o viscut a la Plana de Vic. També hi té presència el poeta Jordi Solà Coll, amb arrels familiars a la comarca veïna del Moianès.
Maria Josep Escrivà (Grau de Gandia), Susanna Lliberós (Vila-real), Josep Porcar (Castelló de la Plana) i Marc Granell (València), són quatre poetes del País Valencià que els membres d’Afers Domèstics coneixen de la mà dels poetes protagonistes del disc anterior de poesia musicada. Poc a poc, el cercle va girant i entreteixeixen nous vincles a través de la poesia.
L’ESSÈNCIA DEL DISC
Després d’un temps de fermentació en la foscor, aquest disc veurà la llum el 20 de setembre de 2024 (distribuït a totes les plataformes digitals per Cases de la Música de Manresa), en un moment vital en què s’obren les portes a la tardor. Malgrat que “no cal remenar mots entre la boira”, aquest feix de poemes musicats són fruit de les preocupacions que es van teixit en el pensament un cop s’ha creuat l’equador del cicle vital d’una persona, reproduint a través de la música i la poesia una part del cicle de la naturalesa i de tots els ésser vius.
Com un arbre de fulles caduques, poc a poc ens desprenem d’allò sobrer, mostrant la nostra nuesa interna i obrint de ple els braços a la vida amb ànsia d’assaborir-la i sentir-la, prenent consciència que tot és efímer, que res ens pertany, que la vida ens ha estat donada i que n’hem d’estar agraïts.
Però al mateix temps que aprenem a viure l’ara i aquí, també és necessari mirar enrere, reposar en el jaç que esdevenen els records, enyorar els qui ens manquen, reflexionar sobre si ens duran “un temps també en el seu enyor / ferit d’absències”, compartir les angoixes que ens acompanyen, sortir “de baix el sot / cap dalt del mur / com cuc em moc” i deixar enrere les pors i misèries que emboiren la ruta i aprendre a cada albada a estimar-nos tal com som.
I així, cantat en català, “amb una llengua vella / xiuxiuarem mots nous / per revelar el misteri, tan menut i tan pur / com una gota de llum, de llum”.
ELS POEMES MUSICATS
En Josep, l’autor de les cançons, ens parla de les notes harmòniques que vesteixen cada poema.
Fulla per fulla (un poema de Miquel Martí i Pol)
"Com s'allargassa aquest crepuscle. Flàccid,
s'arrapa a tot arreu i no vol caure;
fulla per fulla l'hauràs de combatre.
Fulla per fulla i roc per roc. No pots
beure't d'un glop tot el licor que resta,
solatge amarg, al fons del vas, però
saps de segur que dellà aquest crepuscle
hi ha l'esfera compacta de la nit
i un dia nou amb vent a tots els marges."
Fulla per fulla és un poema del poeta de Roda de Ter que vaig llegir en un moment on una persona propera es debatia entre la vida i la mort. Les paraules d’aquest poema em van acompanyar durant la duresa d’aquells dies que s’allargaven d’una manera estranya i crua a l’espera d’un desenllaç inevitable que no volíem que arribés. La cançó està dedicada a la memòria de Glòria Vilà Sagré.
El Crit (un poema de Susanna Lliberós)
"El Crit
és l'única consciència que ens habita la pell
i alhora la reedita"
Amb els anys aprenem a revelar-nos contra les adversitats tant personals com socials que ens toquen viure. Un crit desconcertant i al mateix temps necessari, un crit que ens desperta la consciència en un món que sovint sembla anar a la deriva, o una vida que trontolla. Un crit redemptor, desconcertant i alhora necessari per seguir fent camí.
Els meus morts (un poema de Marc Granell)
"Potser algú, no ho sé,
em duga a mi
un temps també en el seu enyor
ferit d'absències
i em bressole i em parle per consolar
aquesta soledat que en diem vida
feta d'ombra i de somni,
feta d'ànsia"
Arriba un moment a la vida que la memòria, el record, l’oblit, la petja, l’herència del nostre pas per aquest món comença a fer-se espai cada cop més en els nostres pensaments. Ens n’adonem de la importància que tenen en la nostra vida aquells que ja no hi són i alhora és inevitable pensar si en un futur “potser algú, no ho sé, em duga a mi un temps també en el seu enyor ferit d’absències”.
Mirall en el mirall (un poema de Maria Josep Escrivà)
"Tot
i res en equilibri"
A l’equador de la vida ens trobem fent equilibris entre el passat i el present, entre el que desitgem i el que tenim, entre el qui volem ser i qui som, entre la satisfacció i la ràbia. Un equilibri que ens posa davant del mirall amb el que pretenem trobar-nos enmig d’un món desequilibrat en el qual cada cop ens sentim més perduts.
L’arbre de la vida (un poema de Jordi Solà Coll)
"Créixer, com creix un arbre en arrelar
al sòl, amb l'únic ànim de guarir
el dolor d'una escorça massa plena
de ferides."
La vida és un camí. Com els arbres, les nostres arrels cada cop tenen més presència a mesura que sumem anys i l’escorça que ens vesteix mostra totes les ferides que malgrat tot, ens fan únics, irrepetibles i ben especials.
Jo no tinc fills que em guardin la memòria (un poema de Pilar Cabot)
"Jo no tinc fills que em guardin la memòria;
només tinc els meus versos"
Un dels temes recurrents en tot el disc és clarament la memòria i la petja que deixarem després del nostre pas per aquest camí que estem fent. Ens apropem a la cinquantena i comença a pesar més el fet de donar un sentit transcendental a la nostra obra, ja que també podrem ser recordats pel què hem fet durant el temps que se’ns ha donat.
Seré de tu (un poema de Susanna Lliberós)
"Seré de tu el llimac i la sal,
l'òrbita sense eix i sense pes,
l'escac covard perdut en la batalla
o l'ànima corpresa per l'assalt.
Et voldré la pell
a les paraules,
i el gemec
a pes
i en les contrades."
Som fruit del desig. Hem estat fruita verda, dolça i, ara, madura, però encara ens sentim fruita. El desig és vida, força i refugi i ens recorda que gràcies al desig podem esdevenir “com un eixarm, com una absenta”.
Una cadira en la boira (un poema de Marta Vilardaga)
"Tot s'allunya tot s'apropa,
bromalls darrers esclareixen
cada petita estança del seu cos,
emergeixen d'ella
geometries belles, vetes de boira encelada.
Aèries, vaporoses,
llisquen suaument les mans
per un cos humit que s'estima"
El desig pot ser refugi, però també pot esdevenir record i nostàlgia a través de la boira de la memòria. Hem sentit mai la necessitat d’apropar-nos al record llunyà i recuperar sensacions oblidades que podem experimentar per mitjà dels cinc sentits?
El mur i jo (un poema de Jordi Homs Forcada)
"Tot buit de so,
ni un fil de llum,
tot ple de por,
és tot tan lluny!
Ni ell ni tu,
sols jo tot nu"
Quants murs interiors ens condicionen, limiten, ens fan sentir cansats i hem hagut de enderrocar al llarg dels anys. Amb els anys poc a poc hem après que si no el podem enderrocar el podem escalar i superar-los. De quants pous haurem sortit al llarg dels anys?
Braser (un poema de Josep Porcar)
"No fa el fred d'abans, ja no glaça
a la tardor, però ens plau d'encendre
encara l'antic braser dels avis morts.
Quan espetega, a la rotllana seiem
amb ells sota la falda de la taula"
Altra vegada ens trobem davant del record reconfortant d’aquells que ja no hi són, però que formen part de nosaltres i que ens recorden qui som i d’on venim. Les brases d’un món que ja no hi és, però que encara crema dins nostre.
Sortirem dels racons foscos (un poema de Jordi Homs Forcada)
"Descorrerem les cortines
sense pressa, sense fressa
sortirem dels racons foscos,
tot inundat de llum
ens farem transparents
i ens reconeixerem"
És el poema que dona nom al disc. Poema fet cançó que ens abandera cap a la llum. Som llum, portem llum dins nostre i cal que ens obrim per fer-la aflorar. Una llum que ens il·luminarà i ens mostrarà al món tal com som i ens permetrà reconèixer-nos en els altres. Si bé el disc té una visió crepuscular, cal prendre consciència no hi ha crepuscle sense albada.
Pinyol (un poema de Josep Porcar)
"Està bé no poder
discernir la llum de l'ombra.
Està bé no poder
separar fàcilment les coses.
Hauríem d'extirpar
els estels al cel, el somni
a l'ésser, les preguntes
al silenci, i prescindiríem
de la bellesa d'enfebrar
si un cuc, només un cuc,
ens expulsa de l'univers"
Amb el temps anem aprenent que no podem entendre-ho tot. Créixer també és comprendre que hi ha preguntes que tenen el silenci com a resposta, que no ho podrem tot, que hi ha aspectes de la vida que no resoldrem i que potser no cal, que ja estan bé com estan. Alhora “està bé no poder”, amb els anys veiem també com el poder ens corromp per dins.
Enllà del foc (un poema de Maria Josep Escrivà)
"Enllà del foc,
sempre, sempre venç el verd"
Poema musicat al setembre de l’any 2022 quan hi va haver un incendi forestal a la Vall d’Ebo. El paisatge d’aquell incendi és molt proper al que va inspirar a Maria Josep Escrivà a escriure el poema també arran d’un incendi. La resiliència dels boscos, també pot esdevenir nostra. “Sempre venç el verd”.
Ulls de glaç (un poema de Jordi Solà Coll)
"Avui,
el goig d'antany ha cristal·litzat
en ulls de glaç. A dues passes
el record,
un daurat exili."
El record altra vegada apareix, aquest cop per recordar-nos la distància que hi ha entre el present i el passat. Realment recordem els records? Pot esdevenir el record un lloc on fugir del present? Podem realment refiar-nos del que recordem? Manipulem els records o ens manipulen ells a nosaltres? És la vida que hem viscut, un record?
Lluny (un poema de Josep Porcar)
"Lluny, ben lluny,
com un cel lluny
buscant les claus
d'obrir els ulls"
Lluny queden moltes de les passes que hem fet fins arribar on som. “Lluny com un cel lluny” alguns dels nostres somnis. Lluny alguns antics amors, i desamors, fites i desitjos que ens enlluernen des de la distància. També els fracassos. Tan lluny i tan a prop alhora. Tan lluny i tan endins.
Crèdits: autor de la fotografia, Emili Vilamala. Disseny de la portada del disc: Veta Visual.