Els murs que separen l’amor de l’odi, la vida i la mort, el seny i la bogeria, la guerra i la pau potser són més fràgils del que sembla. Pot ser que encara ho sigui més el mur que separa l’oblit del record? La història es repeteix una vegada i una altra fent evident la poca capacitat d’aprendre de la nostra espècie. La realitat és tossuda i ens recorda que no n’aprenem, no hi ha manera.
Com un negatiu fotogràfic aquest vídeo poema musicat ens revela el verdader sense sentit de la Guerra, la bogeria del constant destruir i construir, destruir i construir… La capacitat de submissió a la bogeria dels tirans que demostrem una vegada i una altra. Ballem al so de les batutes d’un sonat que altres sonats han pujat a un pedestal. La música de timbals ens empeny al desastre i quan ens n’adonem, sempre tard, destruïm el pedestal per construir-ne un de nou amb el qual només l’espai i el temps ens tornaran a fer veure que una altra vegada ens hem tornat a equivocar.
Miops a la llum miops, ens veiem ballar com una ombra incapaços de llegir i rellegir la història que entossudida sembla que s’entesta a fustigar-nos amb el mateix flagell.
«Som peons d’un gran tauler i algú amb nosaltres va jugant»
Marina Tsvetàieva
Res, no n’aprenem res. I mentre el poder ostenti el poder, el sisme i la diàspora serà només qüestió d’espai temps. Som presoners de la nostra naturalesa?
21 de març, Dia Internacional de la Poesia